L’escola d’avui i l’esclat de les xarxes socials
per Montserrat Palou
El procés que ha comportat l’esclat de les xarxes socials té el seu origen en la composició de la utopia comunicativa que s’ha anat gestant des de la Il.lustració fins els nostres dies.
El somnis il.lustrats com també els contemporanis visualitzen una comunitat humana “universal i sabia” que aspira a compartir la informació, els serveis de difusió de les idees, el pensament crític, la participació i realització dels valors democràtics vehiculats a través de l’educació, la paraula i l’acció pacífica. Aquella confiança il.lustrada no era cega sino que pugnava per la intervenció humana per humanitzar i transformar al mateix ésser humà , el món que l’envoltava per implementar tan ahir com avui, una benestar sostenible per a la humanitat. Avui les grans paraules produeixen massa soroll però encara resten en el nostre inconscient col.lectiu, aquestes il.lusions de la raó que ara són més que mai una necessitat.
El gran esforç fet des dels “coloms” d’Arquites de Tarent en el segle IV abans de Crist, passant per l’home màquina de La Metrie (1751) o per aquella posada en escena dels autòmats de Pierre Jaquet Droz (1790) que eren capaços d’escriure, tocar música o semblar vius. Aquell va ser un gran esforç que ens ha portat a la World Wide Web, a la terenyina global que representa Internet i les xarxes socials, de la Universitat de Stanford a Facebook.
Aquesta aposta tecnològica em porta a posicionar-me en un optimisme crític superant el pessimisme reduccionista dels més escèptics i porucs, apostant per fer realitat aquella utopia comunicativa enunciada primerament en el nostre temps per Marshall McLuhan(1951) que somniava el com fer realitat el compartir el coneixement a través d’una “xarxa d’ordinadors accesibles, en pocs minuts, als estudiants del món sencer”.
Però tota utopia té els seus llindars i els seus malsons, com són els perills de deixar fora d’aquets cercle comunicatiu universal a millions de persones que no tenen accés a la tecnologia ni a la formació degut a les seves condicions socials de vida, els anomenats per S. Bauman com els “paries digitals” , donant lloc a noves formes d’exclusió cultural, social i política. També les noves illes de solitut, els aïllaments emocionals i socials, i l’enfortiment dels estereotips i dels prejudicis que poden conduir a unes societats perverses, autoritaries i absolutament injustes.
La utopia comunicativa també ha prés forma d’utopia educativa, a través d’ Internet i de les xarxes socials, fent viable l’educació a la carta, sense limitació de distancies, sense horaris, amb absoluta flexibilitat que encara avui està mermada ideológicament per les reticències dels sistemes educatius clàssics. Poc a poc, les potencialitats positives d’Internet s’obren pas: la seva interactivitat, la seva inmediatesa, la llibertat que ens ofereix, la seva intemporalitat, i especialment per la personalització d’un món que expandeix el coneixement i la seva construcció col.lectiva en la que viuen i intervenen activament els “nadius digitals” que han nascut fent ús d’aquestes tecnologies acompanyants per uns professors i adults de vegades no massa hàbils i reticents al canvi.
La nova escola té pendent encara un procés llarg i complexe, on es veuran qüestionats els models metodològics i didàctics neoliberals per donar llum i espai a unes pràctiques didàctiques crítiques i compartides on es produeixi un veritable aprenentatge compartit.
Les xarxes socials fan viables nous espais virtuals a l’escola, que s’obren als alumnes, als professors, a les famílies i d’altres intercomunicadors com a experts i d’altres membres de la comunitat per participar i compartir els processos educatius. Les xarxes socials educatives potencien la interactuació, el treball col.laboratiu i cooperatiu, la autoresponsabilitat, la redistribucció de la informació i dels sabers i a la vegada la realització de la ciudadania digital o la ciberdemocracia que obre els llindars de la democracia representativa a una democracia més participativa i a la ciberacció. Afavorint unes societats democràtiques més transparent, més cooperativa, més reciproques i més participatives.
Per últim, m’agradaria abordar el nou espai audiovisual, com a “pantalla global” que genera la representació instantànea de la realitat i la recreació, la reinterpretació i la reapropiació de les seves imatges, percepcions i idees per cadascun dels internautas o dels ciutadans digitals. Aquesta pantalla global també ha de ser qüestionada per un procés crític que s’adona de la representació de la societat com a espectacle o encara pitjor la pròpia vida espectacularitzada a través dels “realitys show”, la virtualitat pressa com a entreteniment. Aquesta pantalla global manipuladora que posa unes ulleres inconscients als ciberciutadans deformant les realitats, summint-los en una alienació mai pensada.
Més enllà d’aquesta visió negativista, hem de reconèixer la gran potencialitat de les imatges digitalitzades que es conjunten en la pantalla global, com a mirades poliedriques i intepretacions hermenèutiques enfront de les realitats socials, politiques i econòmiques controvertides de la nostra època, la de la crisi global. La pantalla global obre espais d’autoreflexió que no resten tancats en el narcisime mediàtic sinò que fomenten l’aparició d’un pensament crític i actiu, transformador del món. Així que encara hem de caminar, hem de superar la mirada d’un espectador alienat per passar a l’acció d’un espectador emancipat tal i com diu Jean Ranciére que la vegada es converteix en un “pensador crític i social” des de la perspetiva educativa de Peter MacLaren i d’un Henri Giroux.
Com a conclusió he de dir que l’esclat de les xarxes socials i de la pantalla global, penso que afavoreixen que aquella educació transformadora socialment i alliberadora de l’´ésser humà que va començar amb el Sapere Aude il.lustrat (“atraveix-te a saber” de I. Kant) esdevingui un veritable espai d’oportunitats i de justícia social que ha de transformar el nostre món, en un món millor i més humà.
