EL MALESTAR DEL DOCENT?
Meritxell Cornella i Susana Sanchez
Psicopedagogues IES Jaume Almera
El malestar del docent?
Quan se’ns va proposar participar en aquesta xerrada el primer que vàrem pensar és que nosaltres no hi podíem participar, perquè , de fet no en teníem d’això... Semblava que anàvem a treballar prou contentes, com per que no poguéssim pas parlar d’aquest tema... Per tant, teníem por de no ser pas les persones més “adequades”.
Davant la seva insistència i per no fer un “lleig” vàrem cedir i vam pensar que el problema no era només el nostre malestar, sinó que la nostra tasca consisteix en treballar amb persones que viuen i es mouen en una (o unes ) societat (s) amb alts nivells de malestar.
Poc després de parlar amb l’Àngels, cap a finals de curs...vàrem saber que se’ns reduiria el sou, que perdríem 8 professors el proper curs (enguany només tenim 28 alumnes menys que aleshores), que començaríem el dia 7 de setembre i que finalment el febrer gaudirem d’unes vacances fantàstiques a la neu...fins i tot , vam haver de pensar quines de les classes, que nosaltres fem les podríem fer en anglès..
Nosaltres, com a psicopedagogues del centre, som, ara per ara, les tutores dels grups adaptats dels nostre IES, estem força acostumades a treballar amb inconvenients, aquells que no són massa convenients ... En fi, amb la pressió del final de curs vàrem veure que ens havíem equivocat, perquè notàvem un malestar incipient... Però va arribar l’estiu i ...vam tornar.
Com que el nostre entorn de treball no és pas un entorn conflictiu ni pel que fa a l’alumnat ni les famílies ni els municipis ni el professorat amb el que treballem, parlarem aquí només d’algunes reflexions generals sobre el tema, que hem anat fent al llarg d’aquests 5 anys que fa que treballem juntes.
I. Naturalització de l’estat emocional patològic propi del docent:
Sembla que hi ha una tendència a acceptar que ens trobem malament com a conseqüència de la nostra feina. Considerem innat al treball que desenvolupem un determinat estat d´ànim que sovint limita amb la patologia; pensem que això és “normal”, per aquest motiu en d´altres ocasions considerem la professió com la causa d´algun neguit personal que no hi està gaire relacionat. A vegades segur que sí i d’altres segur que no. Nosaltres dues pensem que això, si es produeix, més aviat cal lluitar-hi, enfrontar-s’hi i cercar-hi solucions. En tot cas aquí tenim unes quantes raons
1. Cansament psíquic
a. Què faig? El què faig és correcte? El que és correcte és el millor per a l’alumne?
Potser sovint ens dediquem a buscar solucions, fórmules màgiques, quan en realitat únicament hem de buscar vies, camins, la direcció correcta.. Dediquem molta energia, en moltes ocasions, caminant per carrerons sense sortida.
Que a vegades implica un estar pensant o actuant en diversos fronts en el mateix moment.
2. Cansament físic:
a. Hores de feina sovint creades per necessitats externes a les que nosaltres consideraríem pròpies. Ex: canvis excessius de normatives del departament d’Educació. Necessitats més pròpies de la família, que no nostres com a educadors; a les entrevistes sovint ens trobem amb moltes preguntes de les famílies per les quals no sabem la resposta . Socials, hores de coordinació per a fer una feina més integrada a la xarxa social del municipi i amb els serveis educatius de zona (EAP, psicòlegs, psiquiatres, inspeccions, CSMIJ, EAIA).
b. Ràtio alumnes professor, en alguns casos del nostre IES. (Hem de deixar clar que no és el nostre cas).
c. Tecnologies que no tenim : classes mal resoltes acústicament que ocasionen problemes de veu; guixos-pissarra segueix sent la tecnologia bàsica del dia a dia, malgrat que la premsa vagi anunciant uns recursos que no acaben d’arribar (1X1).
II. Crisi econòmica i/o pas de la cultura del tenir (amb no importa quin preu) a la cultura de l’esforç per a obtenir quelcom. Pas de la cultura del tenir-ho tot sense esforç(vacances, casa, cotxe,....) a la cultura de l´esforç. En aquest moment aquesta darrera està molt vinculada a l`àmbit educatiu (esforça´t per aprovar, per passar de curs, per controlar les teves reaccions, per complir les normes, per acceptar el fracàs o la frustració,...). Els nostres joves tindran una vida com a adults on l´esforç serà la clau de l`èxit. Sembla haver arribat a la fi la societat del cop de sort, d´estar en el lloc adequat en el moment oportú. Però els models d´adolescent i jove que donen els mitjans de comunicació de masses, tenen molt poc a veure amb aquest alumne esforçat que nosaltres demanem. Qualsevol sèrie televisiva, reality show, o programa d´opinió on apareguin joves els presenten com a consumidors compulsius, dedicats totalment al lleure, sense responsabilitats i fins i tot fent apologia de les conductes disruptives i poc sanes. Apareixen poc els joves que dediquen hores a l´estudi per tal de ser la número 1 en les proves de la selectivitat, ni els que dediquen el seu temps lliure a diverses ONGs, o els que entrenen amb gran esforç personal per tal de poder arribar a tot,...
1. Els adolescents d’ara van néixer en la primera etapa (tenir) i hauran de créixer en la 2ª (esforç).
a. Caldrà, per tant, desenvolupar més hàbits de treball i estudi.
b. Ara no hi ha percepció clara del temps que es requereix per a l’estudi, especialment fora de la institució escolar. (Vegis la quantitat d’hores extraescolars dedicades a l’esport i l’èxit dels esportistes espanyols).
c. Els alumnes ja tenen una actitud correcta davant de l’adquisició de coneixements dins l’aula, però aquests es queden dins la motxilla i no tornen a aparèixer fins l’endemà a classe. No hi ha cap vincle entre allò que s´aprèn en el centre educatiu i tot allò que envolta l´alumnat quan surt de l´aula.
2. Els canvis en el poder adquisitiu familiar, implica que moltes vegades les famílies han de dir NO, a qui potser no hi estava acostumat.
a. Als educadors se’ns demana, a vegades, resposta davant d’aquest conflicte, que genera incomprensió de les normes disciplinàries dels centres educatius.
III. Omnipresència familiar versus omnipresència educativa.
1. La família té unes atribucions, que poden ser correctes però excessives en una societat com la nostra:
a. Canviant, la família nuclear comença a ser minoria en els centres.
b. Econòmicament difícil (pares que treballen moltes hores i/o lluny).
c. Sovint a la recerca d’una felicitat total sense gaire renúncies.
Abans tampoc la família extensa podia atendre totes les necessitats, però tenia altres solucions a mà: Més familiars per a delegar responsabilitats, institucions escolars amb més dedicació horària (...Internats). Necessitat de mà d’obra sense qualificar (o estudies o treballes...)
2. Es pensa que l’educació ha de donar resposta a totes les mancances, i per extensió som nosaltres, els educadors, els encarregats de donar resposta a tot el que es demana, des del punt de vista :
a. Social (educació vial, cívica, política,.........)
b. Familiar (vegi’s hores de permanència als centres escolars, assistència a activitats extraescolars o Centres Oberts, almenys fins l’ESO).
c. Econòmic (cal preparar-se bé, per un futur /present on l’atur juvenil ja supera el 42% de la població activa).
d. Sanitari (educació sexual, fluor, ...)
e. Cultural (som un dels països amb uns currículum escolars més extensos, intensos i sense gaire relació amb la pràctica).
f. Folklòric (Ramadà -Quaresma ).
g. Tot tipus d´orientacions personals, acadèmiques, familiars, laborals,....
En l’actualitat el nostre país no compta ni amb institucions amb més horari escolar...ni necessita mà d’obra sense qualificar. Per tant, en el cas dels IES ens trobem treballant amb col·lectius de joves i/o adolescents que semblen estar sempre en estat d’espera:
Esperar que soni el timbre, esperar que els profes muntin una excursió o un viatge, esperar que sigui cap de setmana, esperar que arribin els 16 anys o els 18, ....o els 25 .
Com que solen haver crescut amb molts drets i poques obligacions ens trobem amb unes famílies, que cada vegada estem més amb un estat de desespera (que no de desesperació).
Perquè assumim que ens cal seguir insistint per a que estudiïn sols i es motivin sols per a fer-ho.
IV. La consciència de col·lectivitat, com a sentiment de pertinença a un grup, creiem que manca en els nostres joves.
Cal fer entendre els joves que no formen part del col.lectiu només quan ho decidim nosaltres, quan escollim el grup social d´iguals. Formem col.lectiu en diferents situacions vitals en les quals nosaltres no escollim els membres del grup: família, entorn educatiu, àmbit laboral, grup d´esports,...
Dins la societat s´observa una pèrdua de poder de certs col.lectius com les associacions de veïns, .... i en l´àmbit escolar encara és més evident. Només cal observar la disminució de la capacitat de convocatòria de les assemblees d´AMPA, les reunions d´aula (especialment en els IES).
Per aquest motiu és molt difícil fer entendre la necessitat de les normes, els pactes, els acords, ....
Si no es respecta la màxima que la “llibertat personal acaba on comença la de l’altre” , ens trobem en les aules una indisciplina inconscient o sense consciència de que ho és.
Els educadors podem estar preparats per a contenir certes conductes, però costa que les famílies i els propis alumnes entenguin la causa d’aquesta contenció.
Si la família i la societat no tenen clars els models correctes es produeix una pèrdua social de l’autoritat adulta i també una desautorització del paper del docent, en les decisions disciplinàries però també en les decisions acadèmiques.
V. Diversitat.
Hem de treballar amb una diversitat creixent d’interessos, motivacions, capacitats, costums, cultures...
Només pensar en que la LOE insisteix en el fet de la repetició, és fàcil veure com els alumnes estan en la fase obligatòria fins els 18 anys. Un jove de 18 anys no té les mateixes característiques, interessos, motivacions ni costums que un adolescent de 12anys. Els IES han de donar respostes ben diferents a cadascun dels grups amb uns recursos institucionals, quan no “magres”, almenys rígids (tothom ha de passar per allà mateix, “café para todos”).
Existeix una dificultat social per tal de discernir allò que està bé, allò que és correcte, d´allò que no ho és.
Donar respostes diferents a tothom amb els mateixos mitjans sí que comporta dificultats pedagògiques i didàctiques, que provoquen impotència i sensació de fracàs als professionals.
VI. La institució escolar i la sensació “bombolla”.
Sovint la institució escolar es sent com un ent aïllat del món, perquè les exigències i les pautes que ens regeixen tenen molt poc a veure amb les que regeixen la societat on es mouen els nostres joves.
Això produeix una sensació BOMBOLLA (no immobiliària):
1. Aspecte negatiu: Allò que fem i que ensenyem no desperta interès, no fa “vibrar”
Que certament, pot provocar estrés, malestar, incomprensió, dificultats....
2. Aspecte positiu:
Que ens permet pensar i actuar com si realment estéssim dins d’una bombolla: amb fantasia i esforç, es pot aconseguir una utopia. La institució escolar sembla reunir encara les condicions per a que els nostres joves entenguin que el que passa en elles pot ser només un petit reflex de la societat, no cal que sigui una còpia idèntica perquè si no ells no podrien optar a canviar res....No hem d’oblidar que, passi el que passi , són ells, els nostres alumnes, els que algun dia hauran de viure en la societat i és bo que albirin una manera diferent de funcionar. Potser fins i tot la milloraran...
Com ubicar-nos davant de tot això...
· Amb OBJECTIVITAT
- Quin és el marc legal en el que treballem? Què és prescriptiu i Què no ho és? Quin és el marge que em dóna el centre per treballar allò que vull, com jo vull?
- Quin és el grup que tinc davant? No aconseguiré l´assoliment 10 amb tothom, no tothom “vibrarà” amb allò que jo ensenyo,... però sí puc fer a tothom partícep de l´acció educativa
- El RRI, base per establir les normes de funcionament. No implicació personal en el compliment de les normes i l´aplicació de sancions.
· Amb COHERÈNCIA personal.
- Manifestar amb claredat què pretenem aconseguir, per a què, com.. i ser estricte en el compliment d´aquestes finalitats.
· Sabent les nostres limitacions personals i professionals: de temps, d’espais, de materials...
- Personals: no som superprofessionals que dominem la psicologia, la pedagogia, la didàctiques, les diferents àrees curriculars, les noves tecnologies, els idiomes, la legalitat vigent,... Hem de saber delegar en els recursos externs i plantejar-nos objectius a l´abast d´allò que som capaces de fer.
- Materials: ser conscients d´allò que tenim , no plantejar-nos “jo faria si tingués...”
- Institucionals: el centre ens marcarà un marge de maniobra en el que ens haurem de moure, buscarem els mecanismes necessaris per tal de manifestar la nostra disconformitat, si és necessari , sense malbaratar energies en canvis globals, que sovint són poc pràctics, factibles, eficients....
- No es pot resoldre tot, no es pot donar resposta a tot.
· Alguns articles que parlen sobre el malestar docent, sobre el “burnout”, reflexionen al voltant del fet que els professionals més implicats i més dedicats a la seva tasca educativa, aquells que hi dediquen més temps i més esforços, són els que cauen amb més facilitat en aquest malestar del que en parlem.
L´explicació és molt lògica, doncs més n´esperes del teu treball i més hi dediques, més gran serà la sensació de fracàs i de frustració quan no es compleixen les expectatives fixades.
Cal aconseguir un equilibri entre els objectius reals i la despesa personal, econòmica, de recursos, tant pels professionals com a individus, com per al propi centre com a col·lectiu.
· Tenint clares les expectatives i objectius com a docents, però també les dels alumnes, treballant i demanant a l’administració educativa més recursos per als alumnes i adequar-los a llurs necessitats professionals futures..
Susana Sánchez
Meritxell Cornella
Vilassar de Dalt, 15 d’octubre del 2010
